Cinema Garage parla de com som quan ningú no ens mira, no ens veu. Parla de la bellesa d’una dona que balla, sola, però amb ella, en el menjador de sa casa. O d’un home que s’atreveix a mostrar la seua vulnerabilitat, la seua fragilitat, en un exercici hipnòtic i que desarma.  Parla d’emocions que sentim i ocultem. Parla d’estats del cor, volàtils, febrils, amargs, i estats de l’ànim, tèrbols, extraviats, decadents. Com aquell que plora,  mentre prem, fins a desintegrar-la, la magdalena que presideix un sopar romàntic amb ciris i al qual només assisteix ell. O la que escura, en la soledat d’una cuina muda, i el soroll estrident dels gots i plats que renta, semblen els crits reprimits d’una fúria i un dolor massa temps soterrat.